7.- ,,Wovon man nicht sprechen kann, darüber muß man schweigen."
7.- "Sobre el que no es pot parlar, s'ha de callar."
Amb aquesta frase s'acaba el Tractatus Logico-Philosophicus, de Wittgenstein, un llibre dels molts que m'han marcat en el seu moment i que m'han ajudat a conformar la persona que sóc avui. Tècnicament només es refereix a què hem de ser conscients de què també el llenguatge té limitacions. El llenguatge articula el nostre pensament, i com a conseqüència el terreny de les coses a què ens podem referir adequadament -sense fer-ne un abús- són precisament aquelles coses pensables, racionals. Fora d'aquest domini quedarien els sentiments, les emocions, o la bellesa.
No obstant això, fent-ne una lectura més àmplia també podem pensar que en general s'ha de saber què es diu, abans de parlar. Una mica com allò que solem dir a la gent que no volem escoltar: no parlis del que no saps. I a fi de no cometre l'error de què parlo, he preferit acumular una mica d'experiència en primera persona abans de poder parlar sobre l'essència de la vida Erasmus.
Sempre es queda bé quan es diu que els tòpics només són tòpics, i que a la realitat sempre es dóna de tot. Però en aquest cas, no és el que ha passat. Tot al contrari, els tòpics es compleixen: la vida Erasmus està sent un continu de cervesa, nous amics, cervesa, festa, cervesa, estudi, més festa, encara més cervesa i moltes hores en tren regionals. En només un mes m'han passat tantes coses com en un any normal de la meva vida a Catalunya. És increible com s'accentua la densitat de vivències. Al llarg dels propers dies aniré explicant de manera temàtica els diferents aspectes de la meva vida per aquí.
Avui, però, m'agradaria violar suaument els postulats de Wittgenstein, i parlaré de sentiments. De sentiments de pertanyença, de la pàtria, de casa nostra. Des de fa més anys dels que sé calcular amb seguretat, moltes persones s'han preocupat per aquest tipus de sentiments i conceptes: tu ets d'aquí i jo sóc d'allà. Els mètodes per discriminar uns dels altres són diversos: lloc de naixement, ascendència materna, ascendència paterna, lloc de treball, etc. Aquestes coses són molt útils des d'un punt de vista legal, ja que són ràpidament comprovables en els fitxers dels aparells estatals, però potser això ens ha fet oblidar que darrere d'aquests conceptes hi sol haver un sentiment, i que no sempre tenen perquè coincidir les dues versions.
Si bé em semblava impensable 10 minuts abans d'aterrar a Colònia per a agafar el meu tren cap a Göttingen, crec que ja puc afirmar que aquest és el meu cas. Els que em coneixeu personalment sabeu que he estat molts cops a Alemanya, i que constantment faig referència a aquest país. Però aquest cop és diferent. Des que vaig posar els peus al finger de l'aeroport, que he sentit aquesta terra com a meva, i jo m'he sentit seu. Ja ho coneixia tot, millor que la resta, i ho he estat ensenyant com a propi: les papereres dividides en quatre, l'ús de la bicicleta, els tipus de salsitxes, la passió per la cervesa, o la manera organitzada de pensar i treballar. Ara vaig a Catalunya, i torno a Alemanya.
La paraula alemanya d'avui és Gefühl [gəˈfyːl] (sentiment).
